Miquel Àngel Prats, director del Grau en Educació Infantil a la FPCEE Blanquerna de la Universitat Ramon Llull i col·laborador d’’Edu21
Article / 05 de maig de 2014
Hom no pot esperar que passi alguna cosa diferent a la seva vida si acostuma a tenir els mateixos pensaments, fa les mateixes coses i abraça les mateixes emocions cada dia. Aplicar això a l’àmbit educatiu suposa repensar i posar en judici moltes de les nostres pràctiques docents a l’aula. Aquest és el primer esglaó cap a la innovació: esdevenir professional reflexiu.
A la societat de començaments del segle XXI, caracteritzada com a societat del coneixement, la institució escolar no pot romandre aliena al ritme dels canvis actuals, per la qual cosa la innovació constitueix una de les seves principals i prioritàries tasques. Des de diferents angles, s’incrementen les necessitats i demandes que requereixen la incorporació d’innovacions a la seva organització i funcionament educatiu, per tal de respondre a les aspiracions dels ciutadans. Dels recents canvis socials, culturals i tècnics es deriven múltiples conseqüències. En aquest sentit, cal destacar les mutacions a la vida familiar, així com els riscos d’un desenvolupament econòmic i tècnic incontrolat, a més de les aspiracions envers un estat del benestar creixent, que aboquen sobre la institució escolar responsabilitats i problemes nous. Per posar alguns exemples, l’elevat percentatge de fracàs escolar o l’alt abandonament, així com els canvis a l’adolescència i la joventut, afecten molt directament al clima, cultura i salut de les institucions escolars, particularment a l’etapa de la secundària.
Les escoles, institucions educatives per excel·lència, són organitzacions que aprenen molt lentament. Com és possible que, com a mitjana, els infants passin 13 anys de la seva vida, des de l’educació infantil fins a la secundària, preparant-se suposadament per a la vida i el que acostuma a passar és que quan surten no tinguin gaires habilitats reals? Un tipus d’habilitats, per posar exemples, que tenen més a veure amb saber cultivar un jardí o construir una casa o arreglar un cotxe; entendre una nòmina; fer un pressupost o portar una petita comptabilitat; ser emprenedor i saber allò necessari per muntar una petita empresa; cuinar una dieta saludable... Per posar més exemples: 13 anys i els nostres joves no tenen els coneixements elementals que els permetin organitzar i dirigir un grup de persones; 13 anys i els nostres joves surten amb serioses dificultats per a treballar en equip; 13 anys i els nostres joves no tenen ni unes mínimes comprensions de com resoldre conflictes de forma no violenta; 13 anys i els nostres joves els costa expressar-se en públic i comunicar-se correctament. Potser del que parlem és de lideratge? Quin és, doncs, el sistema educatiu que volem pels nostres fills?
El veritable problema no és la manca de finançament o les retallades (que no voldria ni un gram minimitzar ni menystenir). El problema clau tampoc és la formació inicial del professorat, o la seva formació continuada o del propi currículum escolar. El veritable problema, segons el meu parer, ve de dues qüestions fonamentals: la primera, del propi paradigma educatiu vigent i de la creença mental “limitant” que tenim del què vol dir ensenyar i aprendre; i, la segona, l’enorme resistència al canvi del nostre col·lectiu docent.
Pel que fa a la primera, el sistema no està dissenyat per a preparar els infants pel món real. Així de simple i així de senzill. Està dissenyat per “formatar” les seves ments i “cosificar” els aspectes més essencials de la vida. Pel que fa a la segona, i sense que arribi a semblar una contradicció, probablement estem massa esgotats ja d’un sistema que canvia la legislació educativa quan canvien els polítics de torn.
És en aquest sentit que necessitem amb certa urgència un pacte d’estat d’educació. Un pacte que posi pau social; que pensi en una veritable “revolució” del propi paradigma educatiu vigent; que permeti “escoltar” el nostre professorat; que posi “horitzó pedagògic” a les aules i aporti “visió estratègica” pels nostres joves.
En resum, allò que menys necessitem és consolidar uns canvis legislatius “de curta mirada” que ens allunyen de models capdavanters a Europa i que posen, com a epicentre del canvi, la desconfiança en el professorat. No volem ni necessitem canvis legislatius en matèria d’educació que esdevenen constants, forçats i que fatiguen els recursos del sistema a partir de plantejaments uniformitzadors i sense cap mena de sentit. I la llei Wert és un d’aquests canvis.
By:
La urgent necessitat d'un pacte d'Estat d'educació - Edu21
Hoy es el 296º Aniversario de Maria Gaetana Agnesi. Mujer Milanesa se distinguió con gran precocidad como políglota y polemista ilustrada. Se la recuerda sobre todo como una matemática, aunque también se la califica de lingüista, filósofa, y más raramente teóloga.
